Ètica

L’era digital en què vivim té avantatges clars, com per exemple l’accés ràpid a la informació, que ens ajuda a solucionar necessitats pràctiques. Un exemple entre molts seria l’us dels navegadors com el google maps, que ens permet arribar amb cotxe pràcticament a qualsevol punt geogràfic amb una alta fiabilitat.

Però l’era digital ens exposa a perills que abans no hi eren:

-Addicció als aparells digitals: Fins fa no gaires anys les persones sortien de casa sense cap mòbil a la butxaca, i es sentien segures. Ara, sembla que si un no porta el mòbil no pot fer res. S’ha de recuperar, per tant, la capacitat de fer activitats i de gaudir sense haver de portar el mòbil sempre al damunt. I amb els ordinadors també s’està creant una dependència que pot arribar a extrems poc saludables: passar-se hores jugant amb els ordinadors o la play afavoreix l’aïllament social.

-Pèrdua de qualitat en les relacions humanes: És una imatge molt habitual veure un grup de persones juntes, sobretot joves, que estan cadascú amb el seu mòbil, en silenci i sense comunicar-se entre ells. El mòbil, per molt poder d’atracció que tingui, no hauria de ser mai el substitut de les relacions humanes presencials, físiques. Està bé quan la distància física és insalvable, però quan les persones s’ajunten, el mòbil hauria de quedar en un segon pla.

El següent text del filòsof contemporani Charles Taylor, parla de la necessitat del contacte directe amb els demés:

Para mis propósitos sobre este punto, deseo valerme del término lenguaje en su sentido más flexible, que no sólo abarca las palabras que pronunciamos sino también otros modos de expresión con los cuales nos definimos, y entre los que se incluyen los “lenguajes” del arte, del gesto, del amor y similares. Pero aprendemos estos modos de expresión mediante nuestro intercambio con los demás.

Charles Taylor, El multiculturalismo y la política del reconocimiento, pp. 52-53.

-Pèrdua de la intimitat a les xarxes: Cada cop més experts avisen del perill de compartir segons quin tipus d’informació personal o fotos personals a les xarxes, ja que no hi ha control ni seguretat de a on aniran a parar ni quin us se’n pot arribar a fer.

-Exposició a les radiacions: També estan començant a sortir estudis que demostren la relació entre determinats desequilibris del cos i de la ment i l’exposició a les radiacions digitals. Es mòbils, el wifi, les antenes, etc. És important, doncs, tenir hàbits que ens protegeixin el màxim possible: apagar el mòbil a la nit o si més no posar-lo en mode ‘avió’; apagar el wifi o almenys tenir-lo lluny del lloc on es dorm, etc…

-Exposició a un ritme accelerat i a una sobre-estimulació constants: Moltes persones ja de nens es passen, com sabem, vàries hores diàries exposades a les pantalles (televisió, mòbil, ordinador, play…). Especialment en el tema dels videojocs i de les pel·lícules que contenen canvis d’imatge molt ràpids, veiem que inevitablement han d’afectar l’espectador en el sentit d’accelerar el ritme del cervell. El problema és que quan això és un hàbit, a la persona li costa molt relaxar-se amb el ritme de la vida normal, de la vida ‘real’ i no virtual. Aquesta sobre-estimulació fa que a les persones després els hi sigui difícil connectar amb la natura i amb elles mateixes. I això, com apunten ja alguns psicòlegs, pot estar relacionat amb vàries patologies, per exemple amb la dificultat per concentrar-se, etc.

Diversos estudis científics (per exemple de la Universitat de Indiana) van trobar com es deprimien regions cerebrals associades al control emocional quan es feia un us compulsiu dels videojocs, sobretot dels videojoc violents. Aquest us compulsiu s’ha associat també en diferents estudis al sobrepès, la introversió i tendències depressives. Aquí podriem reprendre el tema de les capacitats humanes: no és ètic dedicar tots els esforços que comporta estudiar la carrera d’informàtica per acabar fent videojocs que atemptin contra els drets humans.